Poble petit dalt d'un turó amb una vista fenomenal cap a la plana de l'Urgell per una banda, i les serralades prepirinenques del Montsec per l'altra. Entre Artesa de Segre i Agramunt, passaria totalment desapercebut, si no fos pel castell que el corona i que s'han empenyat en promocionar turísticament embolcallant-lo en un caramel que anomenen els Castells de Lleida . Té, fins i tot web pròpia amb una bona pila d'informació, imatges, vídeo...
Els records d'infantesa pels seus carrers i espais encara perduren...
-------------------------
La plana de l'Urgell que toca a la Noguera. Des de la Donzell es veuen els camps de cultiu de secà. Al fons, entre granges i serrats d'alzines sedenques, oteja Montclar.
El paisatge s'aclareix. A mesura que ens hi atansem es divisa a la part alta el campanar de l'església i el castell. Secà. Qui diria que a pocs centenars de metres passa el canal d'Urgell!!
Ja es veu més bé. El poble no és gran. Un de tants de la comarca...
Si entrem per la carretera, just a l'entrar ens trobem amb la vista a dalt de tot del campanar amb el seu rellotge i el castell. S'hi pot arribar sense massa problemes. Està ben indicat.
Un bosquet de pins acoloreix l'espai més alt del poble. Ara està ben endreçat. Quan, de petits hi jugàvem a fer guerres, no hi havia aquesta paret tan ben feta i ens colàvem sempre que volíem a amagar-nos-hi, fer-hi cabanes o a empaitar papallones...
El campanar regeix la vida del poble. Es veu de pràcticament qualsevol indret. No cal portar rellotge... Era divertit pujar-hi de tant en tant (si ens deixaven) per veure com li donaven corda...
Des de la part alta la vista és imponent. És un dels pobles que queda més alt i es domina a dreta i esquerra la visió de tot el territori. S'hi poden passar hores mirant i mirant...
El castell li dóna bona part de la seva personalitat. Majestàtic, s'eleva per damunt de cases i carrers entre parets velles i desgastades.
Jugar a guerra i amagar-se entre les seves cantonades, arbres, portes i parets...
El castell sempre l'hem vist tancat, misteriós i recordo de petit en mans del baró. El Sr. baró, l'amo del castell que venia amb un cotxe llarg i negre un o dos cops a l'any i ens duia regals per reis a tots els nens i nenes del poble...
Pocs símbols. Poques restes realment velles...
Restaurat i refet amb criteris del moment. Es veu ben clar el desigual pas del temps.
L'església de Sant Jaume queda a la vora mateix del castell. De fet, des del mateix castell s'hi pot accedir. Cosa de barons, castells i drets senyorials...
Just al davant del castell i l'església: el que la dictadura de després de la guerra va reconstruir com a símbol i martell d'un nou ordre: la rectoria, l'ajuntament (a la foto) i les escoles. Tot recollit en un mateix espai a la part més alta del poble.
Les escoles... els porxos on obligats, bevíem la llet en pols bullida que ens arribava del pla Marshall (o ves a saber d'on). I mira que la barrejàvem amb ColaCao, però ni per aquestes podíem engullir-la amb serenor.
El pati de les escoles. Abans partit en dos: un per als nens i un altre per a les nenes. Una aula per als nens i una altra per a les nenes. Un mestre per als nens, una mestra per a les nenes...
Els carrers del poble, nets, tranquils i poc transitats.
I les inscripcions enrajolades que apareixien repetidament als carrers del poble. A força de veure-les i llegir-les i rellegir-les, és un dels records que més em van quedar gravats. Ves! Curiosament en català...
1 comentari:
quin poble més bonic!
Publica un comentari a l'entrada