El Mercat Municipal de Ronda-Fleming

Hi anem sovint. I mira que el pobre mercat està agonitzant davant les envestides que l'agressivitat comercial de la dinàmica de la ciutat de Lleida li espeta. Nascut l'any 1984 juntament amb altres mercats de característiques similars a la ciutat, ni la reforma del 2011 el pot salvar del format que llastimosament segueix mostrant. No m´he pogut estar de fer unes quantes fotografies de l'estat actual en què es troba. A poc a poc els altres mercats municipals semblants a aquest han anat tancant. Sembla que aquest serà també el seu destí. O potser no, si la reforma que està prevista per aquests espais tira endavant. La fórmula està esgotada però a Lleida. Les grans superfícies s'han menjat el petit comerç de proximitat. Ens els hem deixat morir sense contemplacions. Aquest tipus de mercats són ja un trist dibuix d'una forma comercial que sembla tenir els dies comptats. Alguns però, ens resistim a deixar de rebre l'exquisit tracte i servei dels pocs comerços que hi queden i es resisteixen a tancar. 

-----------

Finques que respiren història...

Passejada plàcida d'un matí de tardor per les finques a Sopeira que segueixen cultivades i ben cuidades, que el meu amic Pere em mostra generosament una darrera l'altra. Mirem fites, comentem dimensions i inevitablement parlem de les successives transformacions que moltes d'elles han sofert amb el pas del temps. Què hi van fer els avis i pares, què caldria fer per mantenir-les en bones condicions, la llenya que es pot, que s'ha de fer per netejar marges, les fites i les finques veïnes, l'ús que se'n feia (com ara la vinya), i el que són ara... I mil històries d'enteses i desenteses que fan de cada finca un univers humà, que inevitablement quedarà esborrat amb el pas del temps amb el canvi de generacions. La terra era, juntament amb quatre animals, l'únic mitjà de subsistència de la major part de famílies de la zona. Cuidar i vetllar la terra fent-la més productiva, augmentant el patrimoni, fent permutes, vendes o compres de nous terrenys, i treballant dur, molt dur, era l'única manera de sobreviure any darrere any. Mirant aquestes finques, les seves oliveres centenàries i els seus formidables roures i ametllers, un no pot deixar de sentir un inevitable sentiment de transcendència al pensar en l'enorme dedicació i vivències que hi han abocat generacions familiars, sentint-les com quelcom estretament lligat al sentit que per a ells tenia la vida. Home, dona i terra una mateixa cosa. 

-----------

 

Castell humà a la Plaça Paeria

Mai havia estat espectador directe a tocar d'un castell humà. Tot i que sempre m'han semblat extraordinaris tots els castells que he vist per la televisió, mai n'havia presenciat un de manera directa i des de tan a prop. I he de dir que em va contagiar l'emoció que va suposar veure aixecar-ne un a plaça. L'esforç humà, la col·laboració, la concentració i l'emoció continguda fins que l'enxaneta aixeca la mà com dient "ho hem aconseguit!" Després, tot són rialles i celebració. Una explosió de gaudi col·lectiu com poques. Em va agradar molt ser allí i celebrar la culminació exitosa d'un nou castell. Els Castellers de Lleida fan molt bona feina!

------------------------

Arengades i Raïm

Esmorzar de campionat al mas. Bon temps, bona companyia i bon menjar. És un d'aquells moments en què un pensa que si es para el món, aquest seria un dels moments dolços perquè això duri i duri...

La collita de raïm sembla bona. I les arengades combinades amb una bona torrada, tomata, bon oli i un bon glop de vi, fan les delícies de totes i tots. No falten les postres: coca dolça i de cabell d'àngel. El dia promet!

-----------------------