Dies d'hivern als aiguamolls de Rufea

S'ha acabat la tardor i l'hivern ens visita amb les seves primeres gebrades i fins i tot nevades. L'aigua ho escampa tot, però, en poques hores. Dies abans de l'efímera nevada de la tarda de Sant Esteve vam anar a passejar pels espais naturals de la Partida de Rufea, els marges del riu Regre són ens aquests indrets preciosos. La Mitjana té la fama, però val la pena fer aquests 7-8 quilòmetres pel marge del riu. És un espai recuperat preciós... i tranquil.

---------------------



Camí del Riu.
Per la banda de Butsènit: Sis quilòmetres de passejada a la vora del riu. Els seus aiguamolls ens esperen.



Si voleu iniciar la maminada per l'altra banda, agafeu el camí que surt després dels instituts. Aquest pont comunicarà els dos marges del riu.



El pont marca per aquesta banda l'inici de la passejada.



El riu se'ns comença a mostrar envoltat de vegetació.



El dia és gris, de boira alta. És la llum i l'ambient que solem respirar en aquestes dates de fred.



Malgrat tot la vista és encisadora.



I l'itinerari molt ben marcat.



No cal sortir del camí per gaudir d'aquest paisatge preciós d'hivern.



Els espais interiors propers al riu mostren extenses catifes de fulles seques i arbres despullats.



Canyars que marquen humitat es barregen capritxosament amb la resta de vegetació.



I cada indret es mostra suggrent, acollidor i encisador.



Paisatge d'hivern proper a l'aigua bellugadissa.



Llum boirosa, difusa i freda.



L'aigua baixa en molts indrets tranquil·la. Sembla un mirall.



L'espessa vegetació és ideal com a hàbitat d'una fauna diversa i abundant. Un altre dia haurem de venir camufats per fotografiar-la.



L'aigua es confon amb la vegetació.



I els boscos d'arbres centenaris marquen la ruta de l'aigua que llisca pocs metres més avall.



Al fons l'aigua...



Les canyes ho envaeixen tot.



Riu avall, l'aigua es mou més sorollosa. T'hi pots acostar vigilant de no esfonsar-te en els fangars...



A l'altra banda del camí, a mig recorregut, s'ha habilitat una zona de descans.



A certs indrets, l'aiguamoll s'estén a banda i banda del camí.



I mostra indrets suggerents i agradables.



Aigües mig estancades. Quietes i emmirallades.



Natura humida i despullada de fulla alhora.



Formes irregulars i capritxoses.



Bosc dens i feréstec.



Fang, olor a fulla seca i canya prop del riu.



Natura viva en estat de repòs. Tot a quatre passes de Lleida...

Gebrada

S'apropen dies de fred. De fet aquest cap de setmana ha estat d'allò més mogut: aigua, vent i fred. Bon inici de novembre!. Repassant algunes fotos m'he trobat amb les que vaig fer ara farà un parell d'anys un cap de setmana que va gebrar. Semblava que havia nevat, però no. La calma era la mateixa que els dies de neu.

-----------------------------------



A primera hora del matí ja tot feia preveure que la cosa pintava de color blanc i fresc. Cel gris i terra de la carretara amb clapes blanques. A relliscar...



Els conreus es mostraven enfarinats mig confosos amb la boira. L'espectacle de blancor tot just començava...

































Tornarem a veure-ho aquest hivern?

Castell de Sant Llorenç

Aquesta impressionant fortificació ve del Comte de Pallars que es va atipar de construir castells per tota la zona de la cara nord del Montsec. Després de mil i una peripècies al llarg de la seva perllongada vida, el castell reposa mig derruït en un indret preciós del Montsec. Majestàtic, imponent i senyorial, deuria fer molta patxoca en els seus bons temps. Cal fer-hi una excursió a peu per adonar-se de la transcendència que deurien tenir fortificacions com aquestes per a la gent de l'època. Ara, per qui ho vulgui veure així, només és un munt de pedres i més pedres òrfenes de moltes altres que, expoliades, ja no ocupen el seu lloc inicial de fa segles. S'hi pot anar per diferents camins. Tots porten a Roma.

----------------



La meva ruta comença a Corçà. Un petit camí refet pel Centre Excursionista de Lleida hi porta en una horeta i mitja de caminada.



El camí dret deixa enrere el poble. Al fons, l'embassament de Canelles.



El camí és dret. Vigileu si l'heu de fer a l'estiu. Cal sortir a primera hora del dia.



I portar bones sabates per caminar segurs i el més còmodes possible costa amunt.



Després de pujar i pujar, arriba un bon replà des d'on es veu al fons, molt al fons la seva silueta.



Que a poc a poc es va definint dalt d'un turó. El congost al fons l'emmarca com a una important fortificació que va ajudar a defensar el territori i el pas.



Veient-lo dalt de la roca pensava en les grans dificultat que deurien tenir en aquelles èpoques en fer fortificacions com aquestes. I mira que buscaven llocs difícils!!!



A l'arribar als peus de la fortificació resulta difícil imaginar com deuria de ser de gran, quines parets la protegien realment, quantes torres tindira...



Alguna part encara s'aguanta, però molt castigada.



El dibuix resulta difícil d'interpretar. La vegetació s'ho menja tot.



Algunes parets encara gruixudes i fermes deixen testimoni de la grandesa de l'obra. És imponent!



Un treball titànic. Pedra sobre pedra i fang per adobar-ho.



Arcades a mig derruir que deixen pas a estances a cel obert



Amb algun detall a les parets la funcionalitat del qual que no acabem d'entendre.



Són... què són?



no totes les parets són lloses. Algun guarniment s'entreveu a l'edificació central.


Petites arcades al més pur estil romànic fan pensar que potser es tracta de l'església...



Les torres són imponents, gruixudes i fermes.



Les parets assentades a la més agoserada punta de la roca. Perfectes. Mil·limètricament pujades i escairades. Veient-les un pensa que el que falta no és que hagi caigut pel pas del temps. El que falta ho ha desfet l'home per aprofitar les pedres per a noves construccions.



Malgrat tot alguna cosa queda. Cal aprofitar l'armonia de l'indret deixant passar l'estona mandrosament tot contemplant el paisatge. Un plaer per als sentits. La sortida ha valgut la pena. Tornarem!