Entre olives i bolets

Cap de setmana llarg. Pont. Són dies de collita d'olives, peus d'oli i passejos pel bosc. Fer fotos a la tardor té un plaer doble. El de fer fotos i el de poder fixar-se més i més en l'increïble espectacle que la natura posa davant nostre. Som a casa, i un pensa una vegada més que no cal anar massa lluny per gaudir una i altra vegada de les petites-grans coses que tenim sempre davant nostre i que a cops no veiem.

-----------



La masia reposa entre roures, alzines, xops, arços i pins l'envolten.



Barrancs frondosos entre roques imponents.



Camins de joguina. Coves de joguina. Pessebre anticipat del desembre que ens espera.



Camins que s'enfilen humits bosc endins...



Humils, senzills i tranquils. D'anar caminant sense pensar en res... El present és el que compta.



A cops sembla que el camí s'acaba i ens hem de perdre entre branques i més branques...



El bosc s'obre amb una catifa imponent.



La molsa no hi falta.



I entre fulla seca de pi els primers bolets. Els darrers bolets de la temporada... Peus de rata!.



Amagats entre els troncs humits i la fullaraca.



Bolets de mira'm i no em toquis si no saps qui sóc.



Pets de llop...



I alguna que altra llanega que ja ha passat per la paella... El bosc sorprén a cada pas que donem.



Però no tot és passejar i passejar... Les olives també s'han d'ensacar per poder fer-ne l'oli de l'any.



A les oliveres fan goig. Aquest any n'hi ha una bona collita.



Segur que en sortirà un bon oli. Estan al punt!



Cops i paciència...



Borrasses al terra i a poc a poc totes hi van a parar.



Agramullades entre les pedres del terra. Sort de la borrassa!



Ja fan goig, ja!. Ara ja està feta la meitat de la feina.



Cal netejar les branques i fulles barrejades amb les olives.



A mà es destria la fulla que es pot per posar les olives al sac i dur-les al molí. Mentre, a prop en van caient més i més de l'olivera.



La collita és al sac. Ara, a per l'oli!

Tardor: espetacle de colors i olors...

Dissabte de darrers d'octubre. Passeig pels boscos i pobles de la Vall d'Aran. Bons amics, espais i paisatges de luxe, bon menjar... quin dia tan ben aprofitat!!!
Si la tardor és ja un espectacle de colors a la majoria dels nostres territoris, a la Vall d'Aran es multiplica per 100. La tardor és aquí. Poca broma!. Sobren les paraules i els noms dels llocs...

-------------------




























































Feia fresca. Un ventet fred i sec. M'intentava imaginar com podria ser la vida d'una persona aïllada en aquesta cabana durant un any seguit... L'hivern deu ser cru. Tornarem a l'hivern?

Primers vols en solitari...

Volar en parapent. A l'Alba li agada. Els dos primers vols els va fer amb el seu monitor. A finals d'estiu va fer el curs per aprendre'n. El curs d'iniciació va ser relativament ràpid. Al cap d'un parell de dies, ja pujaven a dalt de tot del Coll d'Ares i apa, avall s'ha dit!. Ho vam veure, i la veritat és que impressiona. Aquestes fotos són dels primers vols que va fer sola.

------------------------



Arribada a Coll d'Ares. Sembla que tindrem un bon dia. Primera feina: desplegar el parapent.



Cal començar a preparar-se. El monitor dóna els primers consells i mira que tot estigui com cal.



L'Alba queda ben subjecta al parapent. La cadira, el casc, l'aparell de ràdiofreqüència...



Tot sembla a punt. Comença a tibar esperant el moment de la sortida.



De fet, cal tenir paciència. Si el vent no bufa en el sentit desitjat, no es pot sortir. Cal aprendre a observar-ho, i saber quan es pot o no iniciar el vol.



No sembla nerviosa. Una cosa és el que sembla i una altra el que va per dins, em va dir després.



A vegades, cal canviar de lloc per buscar un indret amb millors condicions. S'ha d'aprendre a recollir com cal el parapent, mirar de no arrossegar-lo i endur-se'l el més hàbilment possible.



Per fi, li donen l'ordre de sortida. Una petita carrera fa que el parapent s'enlairi i comenci a mostrar tot el seu volum.



Aquest cop ha hagut de córrer una mica més del compte, però sense gaire resistència va perdent el contacte amb el terra.



i es va enlairant a poc a poc sobre la serra del Montsec.



La seva ombra es va dibuixant cada cop més distant per damunt de la carretera que puja a la zona on som.



I en un tres i no res, es confon amb el paisatge de la vall. Són moments d'emocions.



Des de dalt, es deuen veure paisatges únics i també es deu poder fer fotos com aquesta de l'Alba.