Passejada plàcida d'un matí de tardor per les finques a Sopeira que segueixen cultivades i ben cuidades, que el meu amic Pere em mostra generosament una darrera l'altra. Mirem fites, comentem dimensions i inevitablement parlem de les successives transformacions que moltes d'elles han sofert amb el pas del temps. Què hi van fer els avis i pares, què caldria fer per mantenir-les en bones condicions, la llenya que es pot, que s'ha de fer per netejar marges, les fites i les finques veïnes, l'ús que se'n feia (com ara la vinya), i el que són ara... I mil històries d'enteses i desenteses que fan de cada finca un univers humà, que inevitablement quedarà esborrat amb el pas del temps amb el canvi de generacions. La terra era, juntament amb quatre animals, l'únic mitjà de subsistència de la major part de famílies de la zona. Cuidar i vetllar la terra fent-la més productiva, augmentant el patrimoni, fent permutes, vendes o compres de nous terrenys, i treballant dur, molt dur, era l'única manera de sobreviure any darrere any. Mirant aquestes finques, les seves oliveres centenàries i els seus formidables roures i ametllers, un no pot deixar de sentir un inevitable sentiment de transcendència al pensar en l'enorme dedicació i vivències que hi han abocat generacions familiars, sentint-les com quelcom estretament lligat al sentit que per a ells tenia la vida. Home, dona i terra una mateixa cosa.
-----------
