Una visita a la Seu d'Urgell

De fet ha estat una trobada. Una trobada d'antics estudiants seminaristes al seminari de La Seu d'Urgell. Farà uns 40 anys que ens hi vam trobar i vam compartir de tot durant sis més. Sis anys d'internat ens uns espais grandiosos, petits nosaltres, magnífics i imponents. Sis anys d'estudis, de jocs, d'aventures, excursions i xerrades inacabables... Sis anys intensos i fonamentals en les nostres vides. D'una formació humanística que només el món religiós podia oferir en aquells temps. Sis anys també d'adoctrinament directe o encobert en els valors i moral religiosa. Retrobats els antics amics d'infantesa i adolescència, un pensa que certament tampoc vam sortir tant malament... Bona gent, sensible, amant de la camaderia i alegre. I entre els olors i paisatges d'uns espais que van omplir els anys de la meva formació, un se sent content d'haver pogut gaudir de tot plegat. Vist en el temps sembla cert que va ser tot un privilegi i un luxe irrepetible. Indòmits com érem...



--------------------



L'edifici és grandiós. En forma de tumbada E encarada al sol. Desenes i desenes de finestres i portes. Pisos de pols i records. I els grandiosos i deixats patis que l'envolten...



Porta d'accés a l'antic seminari menor. Els petits féiem vida en aquesta part. Agrupats per edats i cursos dormíem en sales comunitàries grans a la primera i segona planta. A la part baixa hi havien les aules i el menjador. Les balconades del centre es coresponien amb les estances dels prefectes.



PArt del seminari major. Aquí els grans. Quan arribaves als 14-15 anys aquest era el pas marcat i esperat.



Les habitacions ja eren individuals i el tracte diferent. Major llibertat i autonomia. Més diversificació en itineraris. Les antigres formacions rebudes al seminari menor ara s'acabaven de definir segons les aptituds i l'interès. Piano, flauta, guitarra, anglès, música clàssica, cant coral...



Aquest era el camp de futbol gran. El de les competicions amb altres grups de La Seu. El dels grans partits. Decandent... com diríem en llatí: "Sic transit..."




Seminari major. Fonteta a la porta d'entrada. Amb peixos vermells. Miracolosament la construcció ha resistit els canvis i encara persisteix. Qualsevol dia li tocarà desaparèixer. Els peixos vermells ja no hi són.



La figura està una mica malmesa. Malgrat tot, encara es veu bé. Espai de Sant Tomàs.



El retrobament va ser emotiu i distès. Obert i generós en rialles i records. En Josep Font ens va rebre i ens va acollir. Ell va ser el nostre primer prefecte. El nostre primer tutor. Va costar refer cares després de tants anys.



Però poc a poc els noms van anar rescatant-se de l'oblit. Les cares, els gestos...



Les anècdotes i explicacions es van anar succenint. Els recods s'amuntegaven a glopades...



La foto de rigor davant de la nau central del seminari. Espai de l'església principal.



Restaurada i ben conservada. Feia goig. No la recordava tan esplendorosa.




De fet hi entràvem poc. Excepcionalment un parell de cops a l'any. Els grans actes religiosos...




Ara que m'hi fixo bé, la veig un xic recargada...




Potser sí...




L'espai em sembla francament renovat i ben restaurat.



Hi hi fem petar la xerrada. S'hi està francament bé.



Després fem un breu recorregut pels vells espais. Deixats, decadents i plens de pols i deixalles.



Les portalades d'accés als pisos superiors estan igual. quietes en el temps.



La porta d'accés al pati exterior. Pensada perquè el fred no entrès.



L'antiga cuina...



Les velles aules on féiem classe



Les habitacions individuals. Un llit, una taula, un armari...





Vells finestrals amb parets gruixudes. Sostres alts i freds...




Vistres enreixades a l'exterior... Ah! l'exterior...




Portes immenses que costava obrir i empènyer...




Aules renovades plenes de pols.



Antigues capelles amagades a l'interior. No tothom en tenia coneixement...



I l'antiga biblioteca....



Un espai recordat de manera especial.



Amb llibres sense valor aparent.



Però entranyable. Hi vam passar força hores.



Hi ha zones ja restaurades que fan goig.



Escales que ni es reconeixen.




Que combinen elements vells amb noves incorporacions.



Tot plegat, unconjunt força ben aconseguit.



I enmig de tot plegat, la inscripció que cada cop que pujàvem ens trovàvem. Record als mossens de la diòcesi que van morir a la guerra civil.



Una lista llarga que acaba amb una frase en llatí que tots recordàvem de memòria. El record per a uns que molts altres no van tenir...

4 comentaris:

pere ha dit...

Fan molta patxoca. S'obre tot quan moltes d'elles les tens gravades en el cap. Però hem de reconèixer que vàrem ser uns privilegiats.

PUIESbAIXES ha dit...

He quedat bocabadat amb aquestes fotos del seminari, la casa que impregnà la nostra infantesa i joventut. Som de la promoció 1961, i aquest any celebrarem el cinquanta anys. Hem montat un Blog SOPESDESAPOS per recopilar informació i fer el nostre contacte virtual. Fa temps que baix al darrera de fotos del gran casal. I tu les tens!! Les puc incorporar al noste blog. ? Salutacions

Jaume Samarra ha dit...

Hola Puiesbaixes. Naturalment que en pots fer el que vulguis de les fotos. Són teves, són de tothom!. Els de la meva promoció del 68 ens hi vam trobar i la veritat és que va ser fabulós. Hi he vist fotos amb prefectes i profes que també vam compartir, com ara el Peretó. Estem en contacte i segur que podem juntar records i vivències.
Una abraçada. Jaume

Cosco ha dit...

Ara veig d'on ha sortit les fotos de sopesdesapo..., son les del blog del Samarra.
Jo també he recordat vells professors, Fondevila "es verdad esta mentida"
Jordana = "Tasca", al Porta, al Reig (rector)
I d'altres.
Afortunadament, la nostra promoció, no varem tenir "el gust" de menjar sopesdesapo