Retalls fotogràfics

Sant Martí de Riu Corb

2012-01-30T17:27:00.003+01:00

Passejada per Sant Martí. Vall del Riu Corb. Un dels parartges més encantadors i amb personalitat pròpia que he trepitjat tot passejant-me per l'Urgell. Sant Martí de Riu Corb és una de les poblacions que en forma part. Al seu costat Rocafort, El Vilet.. Llocs encantadors també per perdre-s'hi un matí sencer. A Sant Martí Hi podem gaudir entre altres, d'una preciosa façana barroca de la seva església parroquial.

--------------------

Darrer dia de bolets: a per la llanega!

2011-12-31T20:29:00.002+01:00

Darreries de desembre. Qualsevol any amb temperatures i pluges normals ja ens hauria deixat de banda el tema dels bolets a aquestes alçades del calendari. Però enguany sembla que el temps continua fet de les seves i no para de fer bo. Poc fred per l'època en què estem. I ja no parlem de la pluja: ni una gota de fa dies.
Bé, aquests canvis climatològis ens han deixat principalment fredolics fins al 31 de desembre. I com que ens agrada més anar a caçar-los que res, ja ens tens organitzats per passar una bona estona dins del bosc. L'objectiu és però, trobar llanegues. Diuen que se'n fa alguna i cal provar-ho. Anem assessorats i d'entrada convençuts que en trobarem alguna.

--------------------------------

Diuen que mai s'ha de dir on es troben els bolets. No ho faré, doncs. El lloc és allunyat i hem caminat força. Les vistes són precioses. Un dia perfecte de llum i bona temperatura.

Caminant per carrerols mal marcats de tant en tant cal parar-se i comentar la jugada: noms de llocs, zones de possibles caceres...

No tot són parades estratègiques. La bellesa dels paratges també ens distreu de l'objectiu principal: trobar llanegues!

La caminada cada cop s'endinsa més i més en paratges plens de pins boixos i alzines...

I a vegades cal passar per indrets estrets, costeruts i ferèstecs que tenen el seu particular encant.

Al fons les runes d'una antiga fortificació medieval ens vigila. Els boscos que s'estenen als seus peus són el nostre objectiu.

I ens fiquem dins i comencem a buscar. De fredolics en trobem a cents... però de llanegues no!.

Alguns bolets estranys a la nostra poca cultura boletàire s'amaguen entre les branques i les pedres. No em puc estar de fer alguna que altra fotografia.

I quan menys ens ho esperem: la primera llanega!. Avui dinarem a gust!

I la segona...

I alguna que altra més que van fer de la petita excursió un èxit total.

Objectiu complert!. Hem passejat pel bosc sentint-nos lliures i a gust amb la natura. Hem trobat bolets i ens espera una bona taula de recent plegats. No es pot demanar més per tancar l'any com cal..

Passejant per la Seu Vella se'm va fer fosc!

2011-11-26T14:53:00.003+01:00

De tant en tant pugem a la Seu Vella de Lleida. Una volta o dues entre les seves pedres i a fer un cafetó!.
I si un porta la càmera de fotos ja se sap: a fer-ne! I mira que l'hem fotografiat vegades la Seu Vella!. Sempre però hi ha una nova mirada, un nou enquadrament, un nou espai que et demana prémer el disparador.
Aquestes són algunes de les fotos que m'he quedat.

--------------------------

XII Fira de "Ciencia en Acción" 2011

2011-10-26T20:54:00.001+02:00

XII Fira de "Ciencia en Acción" 2011. Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida, del 7 al 9 d'octubre de 2011. Recull d'algunes de les fotografies que hi vaig fer. El principal objectiu d'aquesta fira és presentar la ciència d'una manera atractiva i motivadora, fent que el públic en general gaudeixi anant a les conferències i observant i participant-hi. “Ciencia en Acción” s'adreça a estudiants, professors, investigadors i divulgadors de la comunitat científica en general. La fira va ser un èxit de públic i d'expositors.

--------------------------

Una passejada per la platja de Vinarós

2011-09-29T18:31:00.002+02:00

Res d'especial. Només arribar a Vinarós vam anar a parar al seu passeig al costat del mar. Nou. Feia goig veure tota l'obra recent acondicionada: Colors vius al costat del mar. Blau i grana. Són del Barçà?

-----------------------------------------

Copa del Món de Parapent 2011 a Àger

2011-08-30T11:09:00.008+02:00

Un matí qualsevol de la setmana que ha durat la celebració de la copa del Món de Parapent a Àger. Tot un espectacle de gent, colors i perícies que fan d'aquest esport un autèntic atractiu per a les persones que com jo, no hi entenem massa de tecnicismes. No feia falta però. Mirant i passejant entre els voladors n'hi havia prou per passar un parell d'hores d'allò més entretingudes i profitoses. Aquestes són algunes de les fotos que en vaig fer.

El 2007 ja es va celebrar un campionat semblant:

-----------------------

També les ales delta tenen el seu lloc en aquest espectacle de colors i d'esport.

París, la Tour Eiffel... un clàssic!

2011-07-27T18:57:00.001+02:00

Excursió a París el 2006. Revisant les fotos que tinc emmagatzemades m'he trobat amb les de la sortida a París l'estiu del 2006. I fullejant-les, fullejant-les, he recordat aquella ciutat que sembla feta expressament per a ser visitada. Senyorial, amb unes avingudes i espais oberts que no tels acabes mai, amb centenars i centenars de turistes que com tu intenten retenir paisatges urbans, dades i sensacions que la història que vam aprendre a l'institut va provar d'inculcar-nos. Certament va valdre la pena. Passejant pel París turístic un s'oblida de tot i el temps sembla transcórrer més lentament, com fet a la mida de les mil curiositats que vas trobant mentre camines d'una a altra banda mirant d'entendre noms i edificis, els museus, les avingudes, les places, les botiges i la gent.

-------------------------

Vista panoràmica des del terrat de l'Arc du Triomphe. Sol ser una de les imatges clàssiques de París.

No tan clàssica és la imatge dels moderníssims edificis plens d'oficines de negocis al barri de La Défense. Un dels més moderns.

París?. Qui ho diria, no? Un l'associa a edificis vells i plens d'història.

Com per exemple aquest obelisc.

O les gàrgoles de la catedral de Notre Dame.

Segons on vagis el contrast està servit. Museus moderns, clàssics, d'art, històrics... per no parar si t'agrada la fauna museística!

Les vistes de la ciutat són imponents i cada una d'elles et convida a fer fotos i més fotos... Fins i tot des de dins dels mateixos museus com ara el d'Orsay.

Si t'apartes de la zona turística, et pots trobar amb un París real que té potser més encant, i per suposat més vida que el que les guies ens mostren.

Malgrat tot, l'ambient està servit. Al barri de Montmartre un s'hi pot perdre tot un dia sense adonar-se de l'hora que és.

Mirar i mirar, escoltar i xafardejar...

Perdre's els carrers plens de bars, botigues i gent...

Quin contrast amb segons quines cerimònies que et trobes a cops, com per exemple aquesta sota mateix de l'Arc de Triomphe. Les guerres, les maleïdes guerres...

Amb personatges plens de medalles que encara reviuen velles glòries dels vencedors.

I tornant al cel de París, ens adonem que encara no hem anat a veure el seu símbol més conegut: la Tour Eiffel. I la veim majestàtica al fons de tot. Decidim anar-hi. Faltaria més!

A mesura que t'hi apropes, sembla més i més alta i destaca enormement de la resta d'edificis.

A banda i banda els Jardins du Tocadero i el Champ de Mars. Metres i metres d'espai per passejar.

Vista des de sota mateix sembla fins i tot més alta i fràgil.

Vam pujar a dalt de tot a peu. Tot i la paciència amb què vam encarar el repte, suats vam arribar...

Però va valdre la pena l'esforç...

Vistes precioses dels Jardins du Tocadero...

a l'altra banda del Sena plagat d'embarcacions...

Ponts i més ponts per creuar un riu que no deixa de serpentejar dins de la ciutat.

I a l'altra banda, el Camp de Mars, llarg i senyorial. Ple de gent descansant i prenent el poc sol que un dia mig bromós ens deixava veure.

Tot fet i vist, ja només quedava esperar les darreres hores del dia . A mesura que s'anava fent fosc, la il·luminació de la torre es feia més i més evident i espectacular.

Fins que ja no es veia res més al voltant... Ara ja podem dir que hem estat a París!

Una passejada per Morella

2011-06-30T18:40:00.006+02:00

Morella, a la comarca dels Ports, és una ciutat francament peculiar i molt agradable de visitar. Plena d'història i d'indrets agradables i acollidors, és tota una temptació per a la gent a qui li a grada descobrir indrets amb personalitat i varietat. Els comerços es barregen amb espais de descans amb fabuloses vistes i llocs on es menja de fàbula. No hi falta res. Qui va a Morella pensa a l'anar-se'n que hi tornarà. Si puc, així serà!.

------------------------------

Morella la vella està situada al voltant d'un turó a la punt adel qual despunta un fenomenal castell objectiu final de la nostra petita excursió.

Alguns dels seus carres són porxats i estan plens de comerços que donen una gran vida al seu casc antic.

Unes escales dretes, dretes ens porten a l'Església Arxiprestal de Santa Maria la Major

Per fora majestàtica, per dins també!.

Amb detalls d'acabats força treballats i plens de colors.

Amb unes fenomenals portalades d'entrada molt ben encarades al sol.

Amb uns espais interiors força tocats pel pas del temps i en procés de restauració.

Molta feina per fer, molta despesa que en els temps que corren no sé si arribaran.

I dalt de tot, el castell!. Majestàtic, damunt d'una roca imponent.

Immens. Amb nombrosos espais mig enderrocats que marquen antigues fotificacions.

Parets gruixudes. Entrades úniques per on cal passar per poder accedir a la part mes alta. Un laberint de parets i més parets reformades moltes d'elles al llarg del temps.

Les escales finals -dretes i a la solana- ens porten a la part més alta del castell.

Una plaça fortificada amb un pou al mig.

I amb unes vistes que no te les acabaries....

A dreta i esquerra. Un paisatge fabulós.

Mirar, beure una mica d'aigua, passejar, tornar a mirar... descansar una mica i, després d'una bona estona, tornar a agafar la dreta escala de baixada per tornar a Morella.

Indignats

2011-05-25T12:03:00.004+02:00

Ciutadans indignats a la plaça Ricard Vinyes de Lleida. Un dia qualsevol després de l'explosió d'acampades a reu del país a partir del 15 de maig. Tot un repte i un exercici de participació i compromís. La gent es va trobant dia darrere dia i fa casserolades, signa, parla, va i ve, protesta i pensa quin pot ser el camí per rescatar o recuperar allò de bo que el sistema en què vivim ens pot oferir. En clau positiva busquen punts d'unió i maneres de fer-los arribar a la gent que mana. Més impactant que les grans aglomeracions que es van aconseguir en ple període d'eleccions municipals, és veure la constància amb què es manté l'esperit i les ganes de seguir. Motius greus m'hi han. Des d'aquí el meu petit homenatge a mode d'imatges a aquest exercici de reflexió, diàleg entre iguals.

-------------------------------------------

------------------------------------------------------------------

SEGONA PART

Imatges i vídeo de la manifestació a Lleida després del desallotjament a la força dels manifestants per part de la policia local de lleida i els mossos d'esquadra. Sense comentaris. Tinc la sensació que per cada cop de porra que donen, perden un nou votant a qualsevol elecció a partits organitzada cada quatre anys. Convindria fer-s'ho mirar...

Cinctorres

2011-04-25T11:56:00.002+02:00

Cap de setmana llarg i agradable (molt agradable) a Cinctorres. Potser el seu nom no resulta tan conegut com Morella, per exemple. Però puc ben assegurar que l'indret és molt bonic, tranquil i agradable. Molt bona gent, bons serveis per al turisme rural, bons indrets per passejar i molt bon menjar. No és pot demanar més!.

Si entreu al seu web situareu perfectament aquest poble i en coneixereu els principals trets. Cap problema per això. Jo us mostro en imatges el que més em va agradar i cridar l'atenció d'aquest petit poble de la comarca dels Ports de Castelló.

-----------------------------------

La pedra és un element constantment present al poble i a tot el terme i comarca. Els camins solen estar vorejats per llargues parets de pedra nua.

Em va impressionar la senzillesa i alhora la calidesa d'aquests camins.

Cap al tard, res millor que una passejadeta cap a l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia. La pedra i la verdor de la primavera feien un bon contrast.

Ametllers i oliveres. Conreus de secà a banda i banda dels camins...

La llum de darreres hores de la tarda donava un especial to càlid a la freda pedra que ens seguia acompanyant a banda i banda del camí.

I de tant en tant, una cabana enmig d'ametllers.

O alguna arcada sorprenentment dreta a mode de senzill monument.

La pedra també està present a les velles cases del poble.

Tot i que es combina amb parets blanques d'altres cases habitades.

Passejant pels seus estrets carrers del centre, es veuen moltes antigues cases senyorials molt ben restaurades i gran quantitat de cases restaurades amb paret de pedra vista que fan molt goig.

Cap al tard, amb la lluna plena ja visible, la llum canvia i els contrastos es fan més evidents.

Carrers buits i silenciosos. No són ni les deu.

I la lluna que ens segueix...

Vam estar molt ben acollits a una casa de turisme rural que ocupa els espais restaurats de l'antiga casa Crispín. Casa representativa els desenvolupamenttèxtil dels anys quaranta. És la casa dels propietaris de les cases tèxtils del seu costat. La gran sensibiliat dels nous propietaris per conservar el patrimoni del poble, els ha dut a mantenir i preservar espais com aquest amb gran quantitat d'estris d'aquelles èpoques relacionats amb el món de la indústria tèxtil i agrícola. Una preciositat.

Passejant per la sala un s'adona que l'esforç per conservar i protegir aquest important patrimoni ha estat i és immensament gran. Té molt de mèrit.

I hi han peces realment impressionants.

Un altre espai que es pot visitar és el museu de la faixa. El monument del faixero que es veu al poble és un record a una de les feines més emblemàtiques d'aquests indrets. Les faixes s'elaboraven i es distribuïen arreu a través d'aquests personatges.

Aquest museu ens apropa a la manera que tenien abans de fer les faixes.

Resulta vistós i curiós.

Un altre espai que em va sorprendre molt va ser l'interior de l'ermita de Sant Lluís que es troba a dins del poble. Les eves pintures murals de l'interior estan miot ben conservades. Són de la primera meitat del S. XVIII.

S'hi poden veure, entre altres, molts àngels i músics junt amb Sant Luís Beltran i els símbols de la seva santedat.

Tot i que també és mot curiós i interessant el tapís de rajoles zoomòrfiques que es troba al palau de Santjoans. Aquest és però un espai que encara no està restaurat del tot i noes pot visitar. Vam tenir però la sort de poder veure'l i és molt original. Per sort es pot veure també a través d'internet.

Un passeig pel Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida

2011-03-25T17:14:00.004+01:00

Sense massa pretensions. Quasi amb una mica de vergonya de no haver-hi pujat encara tot i saber que s'hi havien fet importants transformacions al turó de Gardeny, als antics espais de l'aquarterament militar de Gardeny amb motiu de la posada en marxa del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida. Quatre fotos que comparant-les amb les que veig per internet m'adono que no són les convencionals, les que mostren la lluentor de lo nou i l'explendor d'edificis i equipaments. Potser sí també. Però, tot passejant i fent fotos, m'adono que, tot i el lloable esforç, queda molt per fer. El contrast entre allò vell i inacabat i les noves edificacións és evident. Que no s'aturi l'empenta!

-----------------------------------------------

L'escola d'ahir: Una sortida al Museo Pedagógico de Aragón

2011-02-26T00:39:00.005+01:00

Sortida al Museo Pedagògico de Aragón a Huesca. Del tot recomanable. Un encomiable esforç per mostrar l'evolució de les nostres escoles de començaments del segle XX fins a pràcticament els nostres dies. Val la pena anar-hi a veure meravelloses mostres de tot tipus que ens mostren com eren i com funcionaven les escoles rurals dels pobles de les comarques veïnes, molt semblants a les nostres.

De fet, vam anar també al Centro museístico "La Escuela Rural" de Linás de Marcuello. A prop de Huesca també. Una antiga casa que havia estat escola i casa de la mestra en els seus bons temps i que ara recull una preciosa mostra fotogràfica d'espais i estris, testimonis tots ells de l'escola rural de la primera meitat del segle XX. Per rematar-ho, després de dinar una altra petita excursió a Sodeto ens va apropar al món de les colònies agràries de després de la guerra civil.

-------------------------------------

Part exterior del Museo Pedagógico de Huesca

Entrada al Museu.

Detall de l'entrada

Comença l'explicació. Comença la visita... Vam tenir un excel·lent guia i company: Rafael Jiménez. Mestre i ànima d'aquesta iniciativa. La seva companyia i explicacions van ser tot un luxe. Cal felicitar-lo sincerament per la molt bona feina feta.

Interior del Museu i detalls:

Linás de Marcuello. "Centro Museístico "La Escuela Rural"
Espai i detalls:

Sodeto. Maqueta de la colònia rural.

Detall de la colònia.

Fonts

2011-01-29T18:14:00.005+01:00

Cada poble té les seves fonts. De fa anys que un les veu al passar amb el cotxe, a peu o en fa ús al tronar o anar amb bicicleta. La majoria d'elles han sofert transformacions. No sé si a bé o si han sortit perdent amb la seva modernització. M'agrada veure-les deixades i tal i com les tenien fa cinquanta o més anys. Si les haguès fotografiat anys enrere estaria bé poder comparar el seu aspecte. A mesura que les vagi fotografiant les hi aniré afegint...

----------------------------------

Font de Corçà. Feta cap a l'any 1993. Quan vam arreglar la plaça del poble fent jova.

Detall de la Mateixa font. La canella la delata...

Seguim a Corçà: Font de l'hort de munt. Un racó senzillament preciós. Tranquil, ple de vegetació i amb aigua. Per passar-hi la tarda. Llegir-hi una mica, berenar i tornar a casa...

La mateixa font vista de cara. Té uns anyets.

Font de la plaça d'Àger. Més polida i arreglara. Recordo haver vist aquest espai diferent.

Font de Fontetes. A Àger. Aquesta ja és més suggerent. L'aigua cor perquè puguin beure els animals. El seu soroll és agradable.

Detall de la part de dalt de la font. Un s'hi pot aseure a l'estiu i, si els mosquits donen permís, prendre-hi la fresca.

Detall de la sortida del broll d'aigua de la mateixa font.

Brarranc de la font del Ribot. Anant cap a Àger des del port. Queda amagat. Si no se sap l'indret no es troba amb facilitat. La vegetació hi és abundosa.

La font del Ribot. Aquesta sí que raja com cal!

Els fenomenals roures del costat donen fe de la generositat de l'indret. No és fàcil trobar massa llocs humits.

Detall de la mateixa font del Ribot.

Font d'Agulló. A la plaça del poble. Davant de l'església. Aquesta font també ha estat reformada fa pocs anys.

Nadal... del 2008

2010-12-30T00:10:00.007+01:00

El Nadal del 2008 vaig fer unes quantes fotografies tot passejant per Lleida. Sense cap objectiu aparent, però que quan les he tornat a veure després de dos anys m'han recordat la falera que en aquestes èpoques tenim per comprar i comprar. Curiós. Enguany no tinc tant aquesta sensació. La crisi que ens han imposat, potser?

-------------------------

Fora dels carrers principals i places, plens de llums i més llums de coloraines intermitents, la majoria de carrers respiren un aire de normailtat, com quasi bé sempre. Res sembla indicar les festes del Nadal. Potser la publicitat sí. Sempre la publicitat!

Tot i així la gent no apareix gairebé enlloc. Són les 11 del matí d'un dia qualsevol abans de cap d'any.

Als carrers plens de comerços, es busquen maneres "espectaculars" de felicitar el Nadal. Comprem, comprem, que igual ens toca!

Malgrat alguns fan del culte un espai de trobada eminentment religiós,

La gran majoria anem especialment de compres. Detalls que es volen regalar a familiars i amics. Que no en falti per ningú.

El culte a la compra, al tenir. Consumir sembla fer-nos més feliços.

Sempre hi ha algú que s'ho mira amb especial ironia.

Llums i boira. Les compres s'han fet. Gent corrent amb pressa amunt i avall. Aquests dies de nadal semblem tots plegats més alegres que mai!. Tant de bo duri tot l'any!

Rocafort de Vallbona

2010-11-30T09:13:00.011+01:00

Passejadeta per Rocafort, a l'Urgell. Vist de lluny sembla un poble més d'aquesta comarca, però dins seu amaga racons i una història que li dóna una marcada personalitat. Rocafort és conegut pel seu pessebre vivent. De fet, el dia que vam passejar pels seus carrers encara quedaven restes del darrer pessebre que en aparent desordre recordaven que en altres temps podia ben bé ser així.

-------------------------------------------

Vista de Rocafort des d'un turó. L'església destaca per damunt de teulades i més teulades.

Des del mateix turó, si gires la vista veus camps llaurats de secà. Atmetllers afilerats a les espones d'un terreny abrupte i auster.

Primera visita: a l'església. A veure com és d'aprop, tan vistosa que es veu de lluny...

Els carrers són estrets i la roca apareix allà on menys t'ho penses.

De fet n'és l'element característic. Imponents peces compactes són els fonaments de cases i corrals.

A mesura que t'endinses pels seus carrers comencen a sorgir restes del pessebre acabat fa pocs dies.

Carrers costeruts plens de detalls d'un pessebre ben segur vistós i ben guarnit.

Racons encara mig vius on un s'imagina la gent passant i mirant.

Segur que quan es retiri tot plegat, tot serà francament diferent. Ara encara té l'encant del temps passat.

I els carros apareixen deixats arreu. Indiferents al pas del temps.

Rodes i més rodes de carro. De velles, de noves, a mig fer...

I és que el lloc s'adiu molt a pensar en temps passats tot passejant amb calma. No es veu ningú. Fa sol, però també fa fred. Ni un gat.

Al costat de cases refetes es poden trobar cases velles amb portes centenàries que demanen a crits que algú se n'ocupi. Tenen un encant especial aquestes portes.

Semblen fetes per a no entrar-hi.

A Rocafort hi han cases que són emblemàtiques. Com aquesta.

Preciosa, no?. Fullejant per internet he trobat una altra fotografia de la mateixa casa feta a començaments del segle passat.

El poble però, segueix la seva via. Viu i actiu en ple sXXI.

Sap combinar la seva història amb els temps que toca viure.

Endreçat i polit. Agradable i acollidor. Val la pena endinsar-s'hi!.

Present i passat a Rocafot.

Una escapada a Suïssa

2010-10-28T20:50:00.011+02:00

Mes d'octubre. Un cap de setmana llarg ens permet anar a veure l'Alba a Wädenswil a Suïssa. Ens ho hem passat francament bé. Llocs encantadors, bona companyia i molta tanquilitat (que és una de les coses que se sol buscar també). Curiosament no he fet massa fotografies. Aquesta és una selecció d'unes quantes que vaig fer.

Mostra un mapa més gran

-----------------------------

Vol d'anada. De tornada amb autocar. La vaga de controladors a França ens va deixar amb les maletes a la mà a la porta d'embarcament de l'aeroport de Basilea.

Wädenswil és una ciutat més al sud de Zurich. Neta, estirada al llarg del llac i tanquil·la. El temps hi sembla passar amb calma i serenor.

La zona alta de la ciutat està plena de cases, jardins i espais verds que et fan pensar que estàs en un poblet. Tot verd. Tot quiet. Tot net...

Racons de tardor agradables i ben cuidats. Ben conservats.

També vam anar a Grindelwald. no en faré pedagogia ni grans explicacions. No en sabria. S'hi ha d'anar. Cal deixar-se perdre per aquells indrets un parell de dies tot passejant i gaudint de la natura. Excepcional!!!

Un festival de llum, colors i armonia.

Amb nombrosos itineraris per fer a peu. Ben indicats. Potser massa!

Racons acollidors que convidaven a pensar que Suïssa és més que bancs i diners...

Amb moltes possibilitats d'esbarjo. L'Alba va aprofitar per fer un vol.

El paisatge de Suïssa convida contínuament a gaudir de la natura. Les cases i pobles hi estan més que integrats i s'hi estenen en aparent desordre: una aquí, una allà, una més enllà...

També vam estar a Basilea.

La part hstòrica és digna de ser recorreguda amb calma. Té racons amb molta personalitat.

Detalls com aquest a l'ajuntament de la vila.

O espais com aquest....

A Lucerna el típic i conegut pont de fusta ...

Vist de lluny des d'un altre pont.

Els tramvies i trens són presents on vagis.

I cal vigilar el seu pas.

Vam gaudir d'una Suïssa molt agradable i acollidora.

Preparada per als llargs hiverns. Quin fred hi deu fer a l'hivern!

Una d'aquí, una d'allà...

2010-09-21T23:17:00.008+02:00

Moltes vegades surts a passejar. A peu, en bici... I la càmera de fotos al damunt...
Les passejades estan molts cops plenes de detalls que no pots deixar de fotografiar. Ara un, ara un altre. Fotos que solen quedar en carpetes oblidades dies i dies. Fins que, revisant, te les tornes a trobar i et recorden els moments que les vas fer. Aquestes són una mostra d'algunes d'elles.

-----------------

De l'Estall a Montfalcó

2010-08-11T00:13:00.008+02:00

Una excursió d'un matí en cotxe. Pista. molts quilòmetres de pista i solitud. Pobles que estan a punt de desaparèixer. Imatges d'una decadència que no deixarà rastre dintre de poques dècades. Cent anys?, potser menys. Pobles que desapareixeran potser per sempre. Des d'aquí un petit testimoni gràfic del que queda. Poca cosa, però preciosa...

Mostra un mapa més gran

-------------

Montsec de l'Estall. El petit poble vist des de la pista que hi porta.

El mateix poble de l'Estall vist des de l'altre costat. Quan ja el deixes i enfiles la pista cap a Montfalcó.

Buit. El poble està buit. Si no fos per les indicacions..

A pirmer cop d'ull sembla que encara es conserven algunes de les seves cases..

Segur que de tant en tant alguns antics veins es troben encara al poble.

Costa però, moure's pels antics carrers. Les bardisses ho envaeixen tot.

Alguns teulats aguanten. Altres no...

Les parets mig enfonsades. Les portes de les cases obertes. Dins no hi ha res...

Pedres i més pedres regirades.

I l'església... A punt de perdre tot el seu sostre. Decadent...

Parets i altars conviuen amb la vegetació que tot ho envaeix.

I el conjunt resulta estrany de definir i descriure.

Dos, tres anys... Tot pot acabar éssent un imments herbà difícil de creurar.

Uns quants quilòmetres més de pista enllà arribema Montfalcó. Bé, també runes i mes runes ja pràcticament amagades sota la vegetació. Ni els carrers es dibuixen ja.

Només destaca un únic casal. Restaurat i en condicions de funcionar com a alberg. La sensació de solitud i silènci és total.

Una petita pista ens porta a l'ermita de Santa Quitèria. A la punta final del Montsec de l'Estall. Al fons el pantà de Canelles.

L'ermita està molt ben restaurada i es pot visitar. És la darrera edificiació. El darrer punt d'accés d'aquesta banda del Montsec.

L'ermita té detalls força personals.

I al fons el congost de Montrebei. El pantà de Canelles al fons. A la dreta el Montsec d'Ares. L'Estall a l'esquerra. Catalunya i Aragó.
Fi de trajecte.

Una visita a la Seu d'Urgell

2010-07-20T12:33:00.017+02:00

De fet ha estat una trobada. Una trobada d'antics estudiants seminaristes al seminari de La Seu d'Urgell. Farà uns 40 anys que ens hi vam trobar i vam compartir de tot durant sis més. Sis anys d'internat ens uns espais grandiosos, petits nosaltres, magnífics i imponents. Sis anys d'estudis, de jocs, d'aventures, excursions i xerrades inacabables... Sis anys intensos i fonamentals en les nostres vides. D'una formació humanística que només el món religiós podia oferir en aquells temps. Sis anys també d'adoctrinament directe o encobert en els valors i moral religiosa. Retrobats els antics amics d'infantesa i adolescència, un pensa que certament tampoc vam sortir tant malament... Bona gent, sensible, amant de la camaderia i alegre. I entre els olors i paisatges d'uns espais que van omplir els anys de la meva formació, un se sent content d'haver pogut gaudir de tot plegat. Vist en el temps sembla cert que va ser tot un privilegi i un luxe irrepetible. Indòmits com érem...

--------------------

L'edifici és grandiós. En forma de tumbada E encarada al sol. Desenes i desenes de finestres i portes. Pisos de pols i records. I els grandiosos i deixats patis que l'envolten...

Porta d'accés a l'antic seminari menor. Els petits féiem vida en aquesta part. Agrupats per edats i cursos dormíem en sales comunitàries grans a la primera i segona planta. A la part baixa hi havien les aules i el menjador. Les balconades del centre es coresponien amb les estances dels prefectes.

PArt del seminari major. Aquí els grans. Quan arribaves als 14-15 anys aquest era el pas marcat i esperat.

Les habitacions ja eren individuals i el tracte diferent. Major llibertat i autonomia. Més diversificació en itineraris. Les antigres formacions rebudes al seminari menor ara s'acabaven de definir segons les aptituds i l'interès. Piano, flauta, guitarra, anglès, música clàssica, cant coral...

Aquest era el camp de futbol gran. El de les competicions amb altres grups de La Seu. El dels grans partits. Decandent... com diríem en llatí: "Sic transit..."

Seminari major. Fonteta a la porta d'entrada. Amb peixos vermells. Miracolosament la construcció ha resistit els canvis i encara persisteix. Qualsevol dia li tocarà desaparèixer. Els peixos vermells ja no hi són.

La figura està una mica malmesa. Malgrat tot, encara es veu bé. Espai de Sant Tomàs.

El retrobament va ser emotiu i distès. Obert i generós en rialles i records. En Josep Font ens va rebre i ens va acollir. Ell va ser el nostre primer prefecte. El nostre primer tutor. Va costar refer cares després de tants anys.

Però poc a poc els noms van anar rescatant-se de l'oblit. Les cares, els gestos...

Les anècdotes i explicacions es van anar succenint. Els recods s'amuntegaven a glopades...

La foto de rigor davant de la nau central del seminari. Espai de l'església principal.

Restaurada i ben conservada. Feia goig. No la recordava tan esplendorosa.

De fet hi entràvem poc. Excepcionalment un parell de cops a l'any. Els grans actes religiosos...

Ara que m'hi fixo bé, la veig un xic recargada...

Potser sí...

L'espai em sembla francament renovat i ben restaurat.

Hi hi fem petar la xerrada. S'hi està francament bé.

Després fem un breu recorregut pels vells espais. Deixats, decadents i plens de pols i deixalles.

Les portalades d'accés als pisos superiors estan igual. quietes en el temps.

La porta d'accés al pati exterior. Pensada perquè el fred no entrès.

L'antiga cuina...

Les velles aules on féiem classe

Les habitacions individuals. Un llit, una taula, un armari...

Vells finestrals amb parets gruixudes. Sostres alts i freds...

Vistres enreixades a l'exterior... Ah! l'exterior...

Portes immenses que costava obrir i empènyer...

Aules renovades plenes de pols.

Antigues capelles amagades a l'interior. No tothom en tenia coneixement...

I l'antiga biblioteca....

Un espai recordat de manera especial.

Amb llibres sense valor aparent.

Però entranyable. Hi vam passar força hores.

Hi ha zones ja restaurades que fan goig.

Escales que ni es reconeixen.

Que combinen elements vells amb noves incorporacions.

Tot plegat, unconjunt força ben aconseguit.

I enmig de tot plegat, la inscripció que cada cop que pujàvem ens trovàvem. Record als mossens de la diòcesi que van morir a la guerra civil.

Una lista llarga que acaba amb una frase en llatí que tots recordàvem de memòria. El record per a uns que molts altres no van tenir...

Florejacs: La ruta de la dama

2010-06-15T19:49:00.013+02:00

Som a la Segarra. Terra seca i plana... Florejacs n'és un petit oasi. Fins que no trepitges el terme no t'adones de la petita república que batega entre turons, castells i parets de pedra.
És un cap de setmana del mes d'abril i a les vuit del vespre i dins del nucli medieval té lloc “La ruta de la Dama ”. Una activitat guionada pel Lluís Trullàs que consisteix en una visita pels escenaris on van tenir lloc els fets que explica la llegenda de La Dama de Florejacs. Aquesta llegenda ens explica que el senyor del castell va fer matar la dama, per haver encantat als seus amants. Diuen que aquesta dama era de gran bellesa i que atreia tots els homes, i que una vegada se’n havia cansat els feia olorar les flors del jardí del castell. Els pobres incauts es convertien aleshores en flors que passaven a poblar l’entorn del castell.Tot un espectacle d'emocions recorrent els estrets carrers i cases del poble en plena nit. A les 12 en punt de la nit es llegeix la “Sentència de la Dama ” a càrrec de la Santa Inquisició. Més tard, un correfoc tanca el primer dia de la fira medieval. Memorable!

----------------------------------

Darreres hores de la tarda. Mentre esperem el moment de la visita guiada fem un passeig pel poble. La primavera apunta amb el verd dels sembrats.

Els carres nets i endreçats comencen a enfosquir-se i es preparen per l'espectacle.

Terra de pedra i poca aigua. Murs imponents d'antigues edificacions es barregen amb les cases més senzilles i petites del poble.

Detalls de vida austera i ben segur que gens fàcil.

Tot el poble és d'una bellesa calma i centenària.

I els detalls es van mostrant a mesura que es tanca el dia...

Les portes obertes de moltes cases ens mostren els seus millors vestits...

Les seves millors taules...

Els seus millors racons i estris...

tot preparat per a l'espectacle...

Tot endreçat i ben disposat...

I de cop, un venerable frare de l'Ordre dels Predicadors ens trasllada a èpoques passades de llegenda i fantasia...

Coi de dama!. Quina una en deuria fer perquè acabessin amb ella!.

El frare ens acompanya i ens va narrant la llegenda entre sala i sala, pati i pati, carrer i carrer...

i finalment venen els focs.

La dama ja és morta!

Visca el foc!

l'Erminta de Sant Joan a Maldà

2010-05-03T21:35:00.008+02:00

Bé, l'ermita pertany al municipi de Maldanell. Maldà n'és el municipi més conegut. De fet, l'ermita de Sant Joan està enclavada dalt d'un turó amb unes excel·lents vistes a dreta i esquerra. D'entrada pot semblar que l'indret noté res de l'altra món, però si un mira amb atenció, s'adona que les vistes són precioses. Un altre racó de l'Urgell amb una ermita un tant "singular". Petita i "peculiar". No et deixa indiferent.

-----------------

Ja pel camí ens trobem amb unes impressionants balmes que semblen estar a punt de moure's a qualsevol moment. L'ermita reposa al fons.

Amb el Jordi ens vam proposar "passejar" per tots els indrets possibles de la nostra comarca. Aquest n'era un que desconeixia.

El turó domina la plana on es dibuixa Maldà. La primavera ens regala verds espectaculars.

Maldà té un interessant nucli antic amb un castell que caldria refer l'abans possible.

L'ermita vigila dalt del turó sola. Una certa austeritat l'impregna de senzillesa.

Vista així sembla més del que és potser. LA gent del poble van fer una bona feina reconstruint-la.

Tot i que alguns detalls no deixen de ser sorprenents. El que veiem són culs d'ampolles?

Amb unes formes que em suggereixen figures d'elefant. Amb cua inclosa.

El paisatge és imponent. Convida a assaborir-lo amb calma.

Els verds es confonen amb els colors terrosos sota un cel blau.

A dreta i esquerra...

Plantes de secà. Finques d'oliveres i atmetllers...

Contrastos generosos i suggestius.

Jocs de llum prop d'una petita ermita que, si no t'ho diuen, no la trobaries.

Lo Vilet

2010-04-06T00:31:00.004+02:00

Lo Vilet. Senzillament. El Vilet, per als que no acostumin a fer anar l'article "lo". A la comarca de l'Urgell. És un poble petit, senzill, però amb personalitat. Té racons molt atractius i distrets. Si us animeu podeu anar-hi i provar de descobrir on vaig fer aquestes fotos.

--------------------------------------------

Hivern...

2010-03-02T23:40:00.004+01:00

Mes de febrer. Dia de fred. Fred per dins i per fora. El gebre ho tenyeix tot d'un tímid polsim blanc. Dóna mandra de sortir del cotxe per fer les fotografies que veus, que vols fer, que t'imagines i no et vols perdre. I quan ets fora palplantat fent-ne una darrere l'altra, no te'n mouries. T'agrada sentir la fredor i el silenci que ho envaeix tot. T'agrada anar a poc a poc i formar part d'un decorat que sembla mort, però que apunta vida miris on miris...

---------------

Els serrats d'alzines i roures freguen els sembrats llaurats. El gel ho enfarina tot. La llum és especial. Llum de dies d'hivern.

La pedra, sempre la pedra present als pobles, als conreus, als boscos i finques... Separa i marca límits entre propietats.

Parets centenàries. Ben pujades i fermes. El temps, però, no passa endebades. Com tot a la vida, si no es cudia es perd...

Gebre i sembratsque ja apunten i marquen un verd tímid i incipient. Dues setmanes i l'esclat serà espectacular.

Dur. Ametllers quiets i nus. Faran flor?. Les aparences enganyen?. vius o morts? La primavera ens ho cetificarà. Amb la flor el fruit...

Amb el verd, l'espiga i amb l'espiga el blat, la farina i el pa.

No totes les finques es treballen. Algunes reposen deixades de la mà de déu.

Altres estan a punt. El contrast és molt agradable. Sensacions de pau, d'equil·libri, ordre, serenor... La terra no dorm.
I la llum em segueix empaitant. Llum de dies d'hivern: tènue, suau, fina, que t'acarona i et fa sentir en pau.

Passeig pel Parc d'Aigüestortes

2010-02-08T00:30:00.010+01:00

Aquesta sortida també ha estat digna d'emmarcar. Paraules majors. El Parc Nacional d'Aigüestortes és un preciós regal de la natura que cal visitar. Regal a tots els sentits. Un cap de setmana ple de llum, colors i natura en el més pur estat verge ( o almenys és el que em va semblar). I això que érem un fotimer de gent passejant per aquells indrets...

----------

A mesura que un s'apropa a la vall de Boí, ja es comença a intuir que l'espectacle serà imponent.

Les seves esglésies romàniques no et deixen indiferent. Semblen de joguina. Com de posar i treure.

I els detalls i racons que et mostren, poden captivar-te durant força estona.

Fins i tot els comerços adreçats al turisme tenen un toc de color que anticipa el que ens espera si anem al Parc.

No tot és comerç. Alguns dels pobles ben conservats tenen preciosos racons que cal descobrir també tot passejant-hi.

I descobrir imatges gens usuals a les ciutats grans...

Detalls d'estris que en altres temps van resultar útils...

Nius de joguina en un país d'encant...

Els camins són agradables de fer. I de tant en tant sorprenen els colors de plantes que marquen l'estació de l'any en què ens trobem.

Fins i tot la llum del sol sembla jugar a amagar-se entre arbres i més arbres...

Alguns camins semblen també de joguina. Per passar a peu. Només a peu.

I un cop agafem el camí del parc, el soroll de l'aigua ja no ens deixa en tot el dia.

Comença l'espectacle. Cal caminar a pas ferm perquè el que volem veure queda lluny. Perquè volem veure tot el que puguem...

De tant en tant cal aturar-se, girar la vista ...

Aturar-nos i discutir la jugada: venim d'allí, som aquí, anem cap allà...?

Sense comentaris...

I l'aigua que no ens deixarà en tot el dia. Aigua i vegetació d'allò més exòtica.

Espais que conviden a quedar-s'hi una bona estona.

Mirar i mirar ...

Gaudir dels contrastos...

Gaudir d'una aigua emmirallada. Clara i verdosa...

Jugar-hi fent proves...

I veure que el seu color i la llum canvia constantment.

Els troncs secs enmig de l'aigua em donen una nova excusa per fer més i més fotos.

De generals com aquesta ...

Mentre la Mercè amb calma i paciència aprofita per apropar la mirada a indrets que queden més llunyans.

El contrast entre l'aigua i les roques també és espectacular...

I el conjunt et deixa bocabadat.

Hi han llocs com aquest que quan els veus per primera vegada et jures que hi tornaràs...

Per assaborir-los de més aprop i amb més calma si cap.

Passejar-hi deixant passar les hores sense presses ni remordiments...

I descobrir nous racons que potser t'havien passat desapercebuts la primer a vegada.

Racons com aquest. Per estar-hi tot el dia!

O com aquest. Difícil de tornar a trobar...

Amb detalls d'un verd perfecte.

O no tan perfecte...

I amb flors cridaneres que sobresurten aparentment fràgils.

Montclar, d'on sóc...

2010-01-03T18:58:00.008+01:00

Encetem any. Repasso aquest recull de temes fotogràfics que he anat posant mes rere mes al bloc, i m'adono que no hi tinc quasi cap foto del poble on literalment vaig nèixer: Montclar. A la comarca de l'Urgell. Bé, no sé ben bé si de l'Urgell i/o de la Noguera... Potser tant és, perquè si acabem dividint el territori en vegueries tot això es perdrà. Em decideixo, doncs a dedicar-li una entrada.
Poble petit dalt d'un turó amb una vista fenomenal cap a la plana de l'Urgell per una banda, i les serralades prepirinenques del Montsec per l'altra. Entre Artesa de Segre i Agramunt, passaria totalment desapercebut, si no fos pel castell que el corona i que s'han empenyat en promocionar turísticament embolcallant-lo en un caramel que anomenen els Castells de Lleida . Té, fins i tot web pròpia amb una bona pila d'informació, imatges, vídeo...
Els records d'infantesa pels seus carrers i espais encara perduren...

-------------------------

La plana de l'Urgell que toca a la Noguera. Des de la Donzell es veuen els camps de cultiu de secà. Al fons, entre granges i serrats d'alzines sedenques, oteja Montclar.

El paisatge s'aclareix. A mesura que ens hi atansem es divisa a la part alta el campanar de l'església i el castell. Secà. Qui diria que a pocs centenars de metres passa el canal d'Urgell!!

Ja es veu més bé. El poble no és gran. Un de tants de la comarca...

Si entrem per la carretera, just a l'entrar ens trobem amb la vista a dalt de tot del campanar amb el seu rellotge i el castell. S'hi pot arribar sense massa problemes. Està ben indicat.

Un bosquet de pins acoloreix l'espai més alt del poble. Ara està ben endreçat. Quan, de petits hi jugàvem a fer guerres, no hi havia aquesta paret tan ben feta i ens colàvem sempre que volíem a amagar-nos-hi, fer-hi cabanes o a empaitar papallones...

El campanar regeix la vida del poble. Es veu de pràcticament qualsevol indret. No cal portar rellotge... Era divertit pujar-hi de tant en tant (si ens deixaven) per veure com li donaven corda...

Des de la part alta la vista és imponent. És un dels pobles que queda més alt i es domina a dreta i esquerra la visió de tot el territori. S'hi poden passar hores mirant i mirant...

El castell li dóna bona part de la seva personalitat. Majestàtic, s'eleva per damunt de cases i carrers entre parets velles i desgastades.

Jugar a guerra i amagar-se entre les seves cantonades, arbres, portes i parets...

El castell sempre l'hem vist tancat, misteriós i recordo de petit en mans del baró. El Sr. baró, l'amo del castell que venia amb un cotxe llarg i negre un o dos cops a l'any i ens duia regals per reis a tots els nens i nenes del poble...

Pocs símbols. Poques restes realment velles...

Restaurat i refet amb criteris del moment. Es veu ben clar el desigual pas del temps.

L'església de Sant Jaume queda a la vora mateix del castell. De fet, des del mateix castell s'hi pot accedir. Cosa de barons, castells i drets senyorials...

Just al davant del castell i l'església: el que la dictadura de després de la guerra va reconstruir com a símbol i martell d'un nou ordre: la rectoria, l'ajuntament (a la foto) i les escoles. Tot recollit en un mateix espai a la part més alta del poble.

Les escoles... els porxos on obligats, bevíem la llet en pols bullida que ens arribava del pla Marshall (o ves a saber d'on). I mira que la barrejàvem amb ColaCao, però ni per aquestes podíem engullir-la amb serenor.

El pati de les escoles. Abans partit en dos: un per als nens i un altre per a les nenes. Una aula per als nens i una altra per a les nenes. Un mestre per als nens, una mestra per a les nenes...

Els carrers del poble, nets, tranquils i poc transitats.

I les inscripcions enrajolades que apareixien repetidament als carrers del poble. A força de veure-les i llegir-les i rellegir-les, és un dels records que més em van quedar gravats. Ves! Curiosament en català...

Entre olives i bolets

2009-12-08T23:56:00.008+01:00

Cap de setmana llarg. Pont. Són dies de collita d'olives, peus d'oli i passejos pel bosc. Fer fotos a la tardor té un plaer doble. El de fer fotos i el de poder fixar-se més i més en l'increïble espectacle que la natura posa davant nostre. Som a casa, i un pensa una vegada més que no cal anar massa lluny per gaudir una i altra vegada de les petites-grans coses que tenim sempre davant nostre i que a cops no veiem.

-----------

La masia reposa entre roures, alzines, xops, arços i pins l'envolten.

Barrancs frondosos entre roques imponents.

Camins de joguina. Coves de joguina. Pessebre anticipat del desembre que ens espera.

Camins que s'enfilen humits bosc endins...

Humils, senzills i tranquils. D'anar caminant sense pensar en res... El present és el que compta.

A cops sembla que el camí s'acaba i ens hem de perdre entre branques i més branques...

El bosc s'obre amb una catifa imponent.

La molsa no hi falta.

I entre fulla seca de pi els primers bolets. Els darrers bolets de la temporada... Peus de rata!.

Amagats entre els troncs humits i la fullaraca.

Bolets de mira'm i no em toquis si no saps qui sóc.

Pets de llop...

I alguna que altra llanega que ja ha passat per la paella... El bosc sorprén a cada pas que donem.

Però no tot és passejar i passejar... Les olives també s'han d'ensacar per poder fer-ne l'oli de l'any.

A les oliveres fan goig. Aquest any n'hi ha una bona collita.

Segur que en sortirà un bon oli. Estan al punt!

Cops i paciència...

Borrasses al terra i a poc a poc totes hi van a parar.

Agramullades entre les pedres del terra. Sort de la borrassa!

Ja fan goig, ja!. Ara ja està feta la meitat de la feina.

Cal netejar les branques i fulles barrejades amb les olives.

A mà es destria la fulla que es pot per posar les olives al sac i dur-les al molí. Mentre, a prop en van caient més i més de l'olivera.

La collita és al sac. Ara, a per l'oli!

Tardor: espetacle de colors i olors...

2009-11-05T13:58:00.006+01:00

Dissabte de darrers d'octubre. Passeig pels boscos i pobles de la Vall d'Aran. Bons amics, espais i paisatges de luxe, bon menjar... quin dia tan ben aprofitat!!!
Si la tardor és ja un espectacle de colors a la majoria dels nostres territoris, a la Vall d'Aran es multiplica per 100. La tardor és aquí. Poca broma!. Sobren les paraules i els noms dels llocs...

-------------------

Feia fresca. Un ventet fred i sec. M'intentava imaginar com podria ser la vida d'una persona aïllada en aquesta cabana durant un any seguit... L'hivern deu ser cru. Tornarem a l'hivern?

Primers vols en solitari...

2009-10-13T22:05:00.007+02:00

Volar en parapent. A l'Alba li agada. Els dos primers vols els va fer amb el seu monitor. A finals d'estiu va fer el curs per aprendre'n. El curs d'iniciació va ser relativament ràpid. Al cap d'un parell de dies, ja pujaven a dalt de tot del Coll d'Ares i apa, avall s'ha dit!. Ho vam veure, i la veritat és que impressiona. Aquestes fotos són dels primers vols que va fer sola.

------------------------

Arribada a Coll d'Ares. Sembla que tindrem un bon dia. Primera feina: desplegar el parapent.

Cal començar a preparar-se. El monitor dóna els primers consells i mira que tot estigui com cal.

L'Alba queda ben subjecta al parapent. La cadira, el casc, l'aparell de ràdiofreqüència...

Tot sembla a punt. Comença a tibar esperant el moment de la sortida.

De fet, cal tenir paciència. Si el vent no bufa en el sentit desitjat, no es pot sortir. Cal aprendre a observar-ho, i saber quan es pot o no iniciar el vol.

No sembla nerviosa. Una cosa és el que sembla i una altra el que va per dins, em va dir després.

A vegades, cal canviar de lloc per buscar un indret amb millors condicions. S'ha d'aprendre a recollir com cal el parapent, mirar de no arrossegar-lo i endur-se'l el més hàbilment possible.

Per fi, li donen l'ordre de sortida. Una petita carrera fa que el parapent s'enlairi i comenci a mostrar tot el seu volum.

Aquest cop ha hagut de córrer una mica més del compte, però sense gaire resistència va perdent el contacte amb el terra.

i es va enlairant a poc a poc sobre la serra del Montsec.

La seva ombra es va dibuixant cada cop més distant per damunt de la carretera que puja a la zona on som.

I en un tres i no res, es confon amb el paisatge de la vall. Són moments d'emocions.

Des de dalt, es deuen veure paisatges únics i també es deu poder fer fotos com aquesta de l'Alba.

Ciudad Rodrigo

2009-09-07T20:21:00.013+02:00

Visita aquest estiu a Ciudad Rodrigo. La ciutat amurallada senzillament preciosa. Per passejar-hi amb calma tot un dia, i dinar i sopar-hi amb calma. Vam arribar a la tarda. Deixar les maletes a l'hotel, i sortir a passejar i fer fotos va ser una mateixa cosa. Cap al tard tota la ciutat té una llum i un color peculiar i càlid. Encara en faria ara de fotos...

-----------------

Ciudad Rodrigo. Ciutat amurallada. Fortificacions molt semblants a Almeida, per exemple, ciutat de Portugal amb la qual va estar en dura pugna en temps de guerres. Tota una estratègia per resistir i consolidar territori per a la corona castellana.

Catedral. Part davantera.

Una de les entrades a la catedral.

La ciutat està plena d'edificis vells i d'edificacions religioses.

Nucli central de la ciutat vella. Plaça de l'Ajuntament.

L'ajuntament té moltes singularitats. Una d'elles és una campana que se sol tocar quan es deixa anar els braus pels carrers els dies de festa gran.

Detall de l'entada a l'Ajuntament.

El terra és un preciós mosaic de codines. Un pensa amb els romans...

Edifici històric singular i emblemàtic a la plaça. Els escuts són per tot arreu.

Edifici de correus. D'obligada visita. Per dins és una preciositat on la fusta és un art i els colors de les vidrieres juguen fantasiosos.

Muralles. De cantó a cantó de la ciutat vella. A fora, la nova Ciudad Rodrigo.

Cap al tard, t'asseus a dalt d'aquestes muralles i et pots encantar hores i hores mirant aquí i allà.

Detall exterior de la muralla.

Parets gruixudes i rases exteriors defensaven la ciutat.

Des de dalt, es poden veure els nous barris, les hortes i el riu Águeda...

Certament, les fortificacions són imponents.

amb velles entrades estratègiques i fortificades.

La ciutat té un preciós parador molt ben restaurat que també es pot visitar.

Detalls de l'interior del parador.

L'espai és tranquil i convida a reposar entre parets i objectes que són història.

Detall d'un dels sostres del parador.

Pati del palau dels Águila. Casa senyorial amb una cisterna interior.

Tota la ciutat està plena de cases senyorials amb els seus escuts força ben conservats.

Dins i fora dels edificis es continuen veient escuts i més escuts de cases nobles.

Per triar i remenar. Si algú haguès d'explicar la vida i miracles que amaguen cadascun d'ells... en tindríem per anys.

Una altra porta d'accés. Racons nets frescos i ben cuidats.

Curiosament, igual que a la platja es venen apartaments, aquí també es venen cases senyorials.

I alguns noms de carrer són divertits i populars.

Tot respira història. Pedra vella. Molta pedra ben treballada.

La ciutat està ben conservada.

I els edificis es poden visitar sense aglomeracions ni presses.

Hi han molts detalls preciosos.

I restauracions d'edificis de diferents èpoques.

Malgrat tot, l'encaix és perfecte i la ciutat se'ns dibuixa

senyorial i religiosa.

La pedra dóna vida als carrers i la llum del dia li va canviant el to a mesura que avancen les hores.

Un passeig per la Pertussa al tard.

2009-08-06T23:36:00.007+02:00

Darreres hores del dia. És estiu. Començaments d'agost. Ha fet un dia de calor, però cap al tard ens ve de gust fer una petita excursió de Corçà a l'ermita de la Pertussa. Amb el trespeus, la càmera, una cervesa fresqueta a la nevera, i un grapat de pipes, ens enfilem camí enllà. L'estona passa calma i espectacularment. El panorama de la posta de sol és únic. Són moments especials que no tenen preu.

----------------

De lluny. Des del camí que porta de Corçà a l'ermita. Després, el camí es transforma en un carrierol que porta a la Pardina i al congost de Montrebei. Dues hores a peu sense massa presses.

A mesura que t'apropes t'adones de la immensa solitud en què es troba la Pertussa. A la punta manteix del petit penya segat que domina l'entrada al congost. Al davant la serralada que precedeix al Montsec de l'Estall ja a l'Aragó.

La seva posició és privilegiada i totalment integrada al paisatge. Al fons el pantà de Canelles.

A l'esquerra s'intueix el congost. El pantà s'hi enfila. Les dues serres es miren. A la dreta el Montsec d'Ares a Catalunya. A l'esquerra el Montsec de l'Estall a l'Aragó.

Assegut mirant, no paro de fer fotos. La Zucca també sembla encantada amb el paisatge.

De lluny, d'aprop... La base és la roca viva.

Quan arribem, encara hi ha bona claror.

I a profito per fer alguna foto de les seves parets velles i desgastades.

A poc a poc la llum se'n va...

I es comença a dibuixar al fons una lluna plena que anuncia la posta.

La lluna i l'ermita. La nit ja cau i cal deixar-ho.

El sol es pon. L'ermita sembla que es crema. És l'hora critica de la posta.

El sol s'amaga darrera l'ermita. Ja quasi s'ha post del tot. La llum canvia per minuts.

Del més lluny que puc abans que es faci fosc del tot.

I corro a la punta del penya-segat per fer les darreres fotografies. Tinc l'ermita just al darrere. Als meus peus el pantà. La posta ha estat profitosa. L'instant: màgic.

Detalls...

2009-07-07T23:17:00.003+02:00

Petit recull de fotos que m'apropen a temes concrets i senzills. Moltes d'elles estan fetes sense pensar-s'ho massa. Només mirar d'enquadrar el més bé possible i llestos...

-----------------------

Detall d'una porta de casa vella a El Vilosell. Durant un dels safaris fotogràfics que féiem algun dissabte amb el Jordi Orobitg.

Un altre detall extret entre les pedres centenàries de les cases i carrers del Vilosell. Foradada sembla expressament per lligar-hi els animals, quan n'hi havia.

Detall d'una inscripció enrajolada que apareix repetidament als carrers de Montclar. Té anys. Força anys. De l'època de la postguerra avançada, anys 60-70. Curiosament en català.

D'esquena i atraició. Instantània feta passejant pel carrer.

De la visita al Museu de Joguets i Autòmats de Verdú. De totes les joguines... els avions!

Detall de la façana d'una empresa a Agramunt. Ens van veure fent fotos i els va semblar malament que en féssim de la seva façana. No en farem publicitat, doncs.

A Bilbo. Euskadi. Passejant, passejant ens vam trobar un formidable espectacle de color i perícia.

Visita escolar a un taller de ceràmica a Verdú. El típic gerro de fang amb la inscripció pertinent. Per als petits i petites de P5.

Concurs de tallada de troncs o aizkolaritza a un poliesportiu Basc. Una autèntica exhibició de força i habilitat.

Papallona en repòs.

XIII Ral·li Àger de cotxes clàssics

2009-06-08T19:02:00.012+02:00

El diumenge 19 d'abril vam passar una bona estona a Àger. Se celebrava la XIII edició del Ral·li Ciutat d'Ager de Cotxes Clàssics, organitzat per l'Ajuntament d'Àger i el Club de Vehicles Històrics de Lleida. Un gaudi per la vista. Vehicles sorprenents amb detalls d'època que et feien recular una pila d'anys. Com ha canviat tot plegat!.

----------------

Divertit aquest siscents, no?

Un passeig pel congost de Montrebei

2009-05-10T11:48:00.008+02:00

Cap de setmana llarg. La primavera és potser, juntament amb la tardor, una de les dues estacions en què EL CONGOST és més agraït tant per la vegetació que s'hi pot contemplar, com pel bon temps que hi fa. Sortim de la banda de Pont de Montanyana. L'excursió és de les perfectes: ni massa llarga ni massa curta. Amb un parell d'horetes hem enllestit la passejada pel pas amb esmorzar inclòs. Hi ha gent, però, que vol caminar més i el creua del tot seguint fins a Mas Carlets, cap a la Pardina, l'ermita de la Pertussa, fins arribar a Corçà ja a la Vall d'Àger. Farà uns 30 anys que el conec aquest pas. Ha passat de ser un lloc totalment ferèstec i poc visitat, a rebre autèniques riuades de gent la major part de l'any. Esperem que no se'ns faci malbé...

----------------

El Montsec d'Ares i l'Estall és un territori dur i sec, tot i que l'aigua hi brolla amb generositat riu Noguera Ribagorçana avall. La vida vegetal ha après a adaptar-se bé al medi.

Comencem a caminar des de l'aparcament i la petita oficina d'informació que es troba pel costat de Pont de Montanyana. El congost es dibuixa al fons.

A poc a poc anem deixant enrere una immensa espalanda que ja fa anys no aneguen les aigües del pantà de Canelles que haurien d'arribar fins aquí. La sequera encara és present en aquesta part del territori.

Sense adonar-nos-en el cami ens va portant al congost entre una vegetacio abundosa, variada i florida.

El camí està ben indicat. No hi ha pèrdua.

De lluny es veu la ratlla que marca el límit màxim de l'embassament. Els arbres del fons són la mostra fefaent que fa anys que aquest pantà no s'omple.

Pel camí es troben curiosos contrastos de llum i color.

I a poc a poc comença l'espectacle...

Del que anem deixant enrere...

Del que anem trobant al davant...

Del silènci peculiar i espectacular que s'hi pot gaudir si no et trobes amb massa gent...

De les bones vistes i els racons de postal...

La foto que no falti...

El riu a sota deixa al descobert l'antic camí també tallat a la roca que va quedar inundat amb la creació de l'embassament de Canelles.

En molts indrets ja ni es pot endevinar per on passava el camí vell...
Malgrat tot l'espectacle ha valgut la pena.

I més si recordem el bon conill amb carreretes que ens vam cruspir aquell mateix dinar!!!.

Urigoiti. Entre l'hivern i la primavera

2009-04-09T16:26:00.016+02:00

Setmana Santa. Dies de descans que hem aprofitat per anar a Euskadi. No és la primera vegada. El territori és preciós, s'hi menja bé i la gent és encantadora. Bones passejades pels seus parcs i espais naturals. No es pot demanar més. Aquesta vegada ataquem l'interior. Tres dies a Urigoiti.

Mostra un mapa més gran

------------------------

Patxikorenetxea. La casa rural on vam passar l'estada. En fem publicitat perquè hi vam estar molt bé. El lloc, ideal. La Miren i el Carlos ens van atendre molt amablement. Bona cuina. Molt bona. I el licor de txakolí fabulós.

Detall d'una façana de casa a Urigoiti.

Paisatge des de la casa rural.

Cavalls i ovelles latxes...

Cementiri d'Urigoiti.

Dia de boira, pluges i vent. Vista des de Patxikorenetxea.

Boscos de pins i faigs. La primavera tenyeix els faigs d'un rosat clar difuminat que els fa sobresortir.

Detall: antics ruscs d'abelles encastats a una paret.

Detall: Escala que porta a una casa d'Urigoiti.

Casa habitada d'Urigoiti. A sota l'estable amb els animals.

Detall a la porta d'entrada d'una casa del poble.

Una alta casa rural al mateix poble. La seva rehabilitació i bon estat contrasta amb les antigues cases mig deixades.

Cases immenses. Algú em va dir que la fusta és present a les construccions d'origen humil. Les cases velles semblen a punt d'ensorrar-se. El pas del temps hi és present.

Ens apropem a la metaixa casa. Detall de la zona d'entrada.

Unes passes més: Detall de la porta d'entrada de la mateixa casa.

Terra Alta... a prop del mar.

2009-03-05T19:03:00.011+01:00

Sortida a la Terra Alta. Punt de trobada, de refugi i de escans a Horta de Sant Joan. Uns dies d'anades i vingudes per indrets preciosos, tranquils i amb una gent amable i generosa. Des de Pinell de Brai fins a l mateix Delta, vam recórrer divertits paisatges contrastats i amb records agradables.

--------------------

Horta de Sant Joan. Si hi aneu no us podeu perdre una passejada pels seus carrers.

Des d'allí podeu llogar bicis i tirar cap a la Via Verda: anar fins a l'estació de Pinell de Brai.

Passareu per indrets perciosos. Parades obligades per observar el paisatge i estacions en clar estat de deixadesa com la de Bot.

alguns indrets són de mira'm i no te'n vagis!

A Pinell de Brai hi ha un interessantíssim celler del Sindicat Agrícola que també cal veure. És d'estil modernista i va ser construït per César Martinell.

Per fora i per dins. Amb visites guiades...

I deixen fer fotos...

De la terra endins als aiguamolls del Delta. Contrast, llum i calor.

Es poden fer fotos com aquesta sense massa complicacions.

Passar una estona amb els cavalls...

o passejar pels canals tot perxant.

Sèrie...

2009-02-07T16:13:00.013+01:00

Retrat del camí que porta al pantà de Canelles des de Corçà. M'agrada el lloc.
Sèrie de quatre imatges. Quatre estacions: l'hivern, la primavera, l'estiu i la tardor ...

----------------

HIVERN

PRIMAVERA

ESTIU

TARDOR

Passeig pels voltants de la Seu Vella

2009-01-09T16:54:00.007+01:00

Gener. Res a fer pel que queda de matí. Fa sol i em decideixo a passejar una estona pels voltants de la Seu Vella. Fa fred. Faig unes quantes fotos amb la càmera compacta que a vegades porto "per si de cas"...
Si miro cap a munt veig el campanar de la Seu. Si miro cap avall les teulades dels munts de cases de la ciutat. Tot passejant, creixen i creixen els murs dels jutjats davant dels meus ulls. Com si aguantessin el turó i l'enorme mole que tenen darrere. L'aguanten! penso... Tot sembla tranquil. Quatre fotos per compartir...

-------------

-----------------------